M'arriba correspondència personal, en el precís instant de la tarda en què deixo reposar unes figues blavoses -ja en el seu punt de maduresa malgrat el ferragosto endarrerit d'aquest estiu-, que per cert em recorden que la verema ja ha començat. Jo no la veuré ni oloraré el raïm acabat de collir, un altre any perdut... Però el que volia avui era compartir una inofensiva carta. No, no, no es pensin, no reproduiré cap carta privada, però sí retalls d'un dels e-mails que he rebut aquest matí d'una de les meves amigues de tota la vida. He optat per barrejar frases de la resposta, no sabrem quines frases les diu una i una altra, són intercanviables potser, evidents però no elusives, com verbalitzades i per tant algunes lluny del meu estil habitual, que a vegades és massa cumbersome ...M'agrada aquesta paraula i per això no la tradueixo, potser m'atreu perquè molts autors defineixen així les institucions europees, deu ser un mecanisme inconscient, com la química de l'atracció que ens porta per carrerons equivocats gairebé sempre...
No sabia de tu, i em preguntava si series a Nova York o a l'Empordà. Cada lloc té el seu matís i només veient l'estampa del segell d'una postal hauria pogut interpretar el final de la teva història particular. Menorca, dius? Jo vaig tornar d'Anglaterra amb un lleuger sobrepes que em cau com una llossa, com la calor asfixiant que et fa plantejar-te abandonar aquest món, fins que sona el telèfon i algun café inesperat et rescata de l'obscura idea de treure's de la circulació. Jo no sé què dir-te, aquell home que tocava un instrument massa exòtic em va deixar. Coneixes tan bé com jo els arguments, el dia que un home digui alguna cosa nova m'aixecaré a aplaudir-lo, segur que m'entens, el refugi dels seus dubtes i la temporalitat justifiquen perfectament l'actitud de l'egòlatra. Em van convidar a un sopar, per fortuna no hi havia cap home d'aquells que fan llençar per la borda el sentit comú. No hi són, respires i a les postres ja els trobes a faltar, com aquella dona soltera que troba a faltar l'amant quan és amb la seva esposa. Vaig veure l'altre dia Cinco Días en Saigón. T'agradarà.
Em diràs que els actors vietnamites no omplen la pantalla com els físics tipus el teu Damon, malgrat que aquest director novel es dediqui a fer grans primers plànols dels protagonistes, sovint un xic marejants. T'agradrà perquè et recordarà a una de les teves pel·lis preferides: Lost in Translation, i sobretot perquè és tan realista com optimista. Es confirma la teoria de què vivim en un món de solitaris i totalment regit per l'atzar, en cinc dies les vides de tres persones canvien per complet, persones senzilles i perfectament anodines, com un gra de sorra enmig del marasme de Saigón, i en canvi totes tres són encaminades a trobar-se i a canviar el seu destí. De dilluns a divendres. No em diguis que no hi ha raons per mantenir-se amb vida.
L'altre dia mirava imatges de Tokio, on la turbamulta atrafegada no es toca pel carrer, van a prendre el té a uns locals on hi ha gats de carn i ossos per fer bonic, perquè els puguis acaronar i sentir-t'hi acompanyat durant una estona, per evitar retrobar-te amb la solitud d'una capsa anomenada llar on ni tan sols et pots dutxar amb aigua neta tots els dies. A Tokio ets envoltat de milions d'ànimes i la sensació de solitud pot ser angoixant, a una platja deserta de Sudàfrica et pots sentir la reina del món. Ho vas veure? Una dona espanyola madura, atractiva i solitària va decidir emprendre una nova vida en un indret perdut prop del Cap de Bona Esperança, on hi viu amb la vista de la mar brava i en companyia dels seus cavalls, i és senzillament feliç i els ulls li brillen... quan explica com es tonifica la musculatura del cavall quan el porta a galopar per la platja. Quina perfecta sensació de llibertat! Em va recordar aquell poema de Martín Fierro que portava escrit a la carpeta quan anava a la UAB a estudiar. Aquell tant desesperat crit a la llibertat impossible, el recordes?
Vaig veure la pel·lícula. Saigón era prou evocador com per evitar-ho, com les novel·les de'n Murakami. Tokio també, per què deu ser? Sí. Et vas fixar la manera en què la nena ansia la llibertat, la manera com lluita per decidir per sí mateixa, i com s'enfronta a tot amb només deu anyets? No se't fa contradictòra la imatge d'aquella petita i la seva necessitat de llibertat (que duem dins) amb el neguit per trobar companyia dels adults? La vida és pura paradoxa, per això ens hem tornat cíniques tu i jo, ho som? Però no ens tornarem mai com aquests homes solitaris i egocèntrics que descrius. No hi ha motius, creu-me. Riu-te de l'atzar quan és cruel amb tu, és l'única manera que el destí deixi de prendre'ns el pél, encara no hem après, estimada. Fas bé de constatar que en aquella història vietnamita el destí personal dels tres portagonistes canvia radicalment en cinc dies... i porten vides buides, per tant, ecco, només hem d'esperar, o millor dit anar vivint perquè quan esperes desesperes. Tu i jo tenim lligams a la vida, els reconeixem perfectament. Ells ens lliguen a la vida. Petits. Nostres. I així és. Oblidem els fairy tales d'una bona vegada. Mai no podrem ser felices en aquest món fins que no assimilem que no existeixen ni les fades ni els prínceps blaus. Cal que els nostres fills ho aprenguin. Deixem-los aquest llegat. Es pot estar enfadada amb la vida i acceptar el que ens passa... pots venir a casa, encenem tot d'espelmes, posem música de Philip Glass i obrim una ampolla de Moët ben glaçada. Si vols podem celebrar que aquest estiu ens hem engreixat i els pantalons de la 38 ja no ens corden. I després quan ens tornin a cordar també ho celebrarem.
Eureka












